Hi ha un seguit de preguntes que sorgeixen sovint quan es parla
d'educació lliure. Tot i que és difícil generalitzar, hem intentat
donar-los resposta des de la nostra experiència.
En una escola lliure, els nens poden jugar sense parar?
Sí, en una escola lliure, es juga tant com es vol. Perquè jugar és
molt important, sobretot per a un infant. En un ambient relaxat, les
criatures s'hi dediquen amb tota la seva ànima. Això és així perquè el
joc compleix una funció vital en el procés de desenvolupament de tot
infant: és l'eina amb què descobreixen l'entorn i construeixen el seu
món intern.
A través del joc simbòlic, per exemple, les criatures interioritzen
els diversos rols socials i integren situacions conflictives o complexes
que han viscut (com ara quan el nen fa a la nina el que el metge li ha
fet a ell). Amb l'anomenat joc de reassegurament (l'embolcallar-se, el
gronxar-se...), es reviuen sensacions molt arcaiques, viscudes com a
fetus o com a nadó, i això ajuda la criatura a actualitzar emocions i
sentir-se segura. Hi ha molts tipus de joc, i tots contribueixen el
creixement saludable de l'infant.
Jugar doncs, és una activitat molt seriosa. Per això, a les escoles
d'educació lliure, afavorim que cada nen i cada nena, des de la seva
singularitat, al seu ritme i atenent a la seva necessitat vital i
evolutiva, construeixi el seu propi joc.
Si els nens juguen tot el dia, quin paper tenen, els educadors i les educadores?
Les persones que treballen en escoles d'educació lliure entenen que
la seva tasca és acompanyar les criatures en el seu procés de
creixement. Per això hi ha qui prefereix no parlar d'educadors i
educadores, sinó d'acompanyants, d'adults/es, de cuidadors/es...
Acompanyar significa, en gran part, ser-hi, observar i estar disponible.
La tasca de l'acompanyant comença per organitzar el temps i l'espai de
manera que s'afavoreixi el procés de desenvolupament autònom de la
criatura. Després, amb les criatures, l'adult pot intervenir per posar
un límit, per donar suport emocional a un infant, per compartir una
estona de joc... Quan l'adult participa en el joc infantil, ho fa pel
plaer de comunicar-se amb la criatura, sense intenció d'ensenyar,
accelerar, canviar...
L'acompanyant també intervé, més o menys sovint, per proposar una
activitat o un taller. La proposta es fa sense intentar condicionar
l'infant perquè hi participi, és a dir, no se'l sedueix per conduir el
seu interès cap a una banda o cap a una altra amb frases com ara “Vinga
que t'ho passaràs molt bé”, “Mira que interessant!”
Com és el dia a dia en una escola lliure? Es fan classes o tallers?
En aquest sentit no hi ha dues escoles iguals. Cada projecte
organitza el temps segons les edats de les criatures, les seves
necessitats i condicionats pels recursos disponibles. Hi ha escoles que
funcionen sempre a l'aire lliure, n'hi ha que fan moltes sortides...
En general, però, en l'educació lliure es procura que l'organització
de l'espai i els recursos afavoreixi els processos autònoms
d'aprenentatge. Així, es preparen àmbits diferenciats per a cada tipus
de joc i és la criatura la que es desplaça segons els seus interessos.
Es pot funcionar amb una divisió general entre joc mogut i joc tranquil o
es poden organitzar zones més específiques: joc simbòlic, joc motriu,
joc manipulatiu i de construcció...
Més enllà d'això, hi ha escoles que fan certs “rituals” d'arribada i
de comiat: assemblees a primera hora, cançons abans de marxar... L'hora
d'esmorzar i de dinar també acostumen a ser moments diferenciats en el
dia a dia de les escoletes.
Així mateix, és habitual que es proposin activitats o tallers, amb
més o menys freqüencia. La proposta sempre parteix de l'observació i del
coneixement de les necessitats evolutives del grup d'infants, i cada
criatura decideix lliurement si hi participa. L'acompanyant planteja un
material, una tècnica, un tema... a partir del qual els nens i nenes que
ho volen experimenten i troben els seus camins. Es pot fer una sessió
de fang o de pintura, un taller de màgia o de construcció d'instruments,
una estona de matemàtiques o d’escriptura creativa...
A mesura que les criatures es fan més grans, poden necessitar alguns
espais similars a les “classes” del sistema ordinari. Si s'organitzen,
s'acostuma a pactar prèviament un programa i un horari i, per facilitar
l'aprenentatge del grup, és habitual demanar a les criatures un
compromís d'assistència.
I si una criatura no vol aprendre, per exemple, a llegir? Fins quan es respecta aquesta decisió?
Al nostre país encara no tenim gaire experiència sobre l'aprenentatge
de la lectoescriptura, perquè la majoria d'escoletes tenen criatures de
menys de sis anys. Però tenim exemples de com es viu la manca d'interès
per certs aprenentatges en escoles lliures de fora. Per exemple, un
company que va treballar a Summerhill, una escola anglesa d'educació
lliure, explica que hi havia nens i nenes que no s’interessaven per la
lectura fins als 9 o 10 anys. Però un cop ho feien, en ben poc temps
desenvolupaven les estratègies lectores necessàries.
Tot i així, és cert que a vegades un nen o nena té dificultats en un
àrea i en aquests casos podem considerar moltes causes: és un bloqueig
perquè té dificultats cognitives amb el tema? Té al seu abast materials
concrets i estructurats per construir el seu aprenentatge? S’han
respectat tots els processos previs, sense presses ni intervencions
inadequades? (Sovint, nens i nenes que vénen d'escoles ordinàries
necessiten uns mesos de sentir que es respecten els seus ritmes per
interessar-se per temes més “acadèmics”, que els recorden l'experiència
anterior.) O potser és que el nen en qüestió té altres interessos? Té
cap utilitat el coneixement en qüestió en la seva vida diària?
En aquest sentit, una vegada vam preguntar a Rebeca i Mauricio Wild,
de l’experiència educativa Pestalozzi, a l’Equador, si havien tingut
problemes amb alguna criatura que no mostrés interès per algun àmbit de
les matemàtiques. Els Wild han explicat en els seus nombrosos llibres
que aposten per no ensenyar res a l’infant; creuen que tot
l'aprenentatge autèntic parteix de l'interès de la criatura i de la
manipulació autònoma de materials estructurats amb finalitats concretes.
Defensen que només d'aquesta manera, les estructures neuronals que
construeix el nen o nena són profundes i poden donar peu a alts nivells
d’integració, creativitat i comprensió. Doncs bé, la resposta que ens
van donar va ser: “A casa d'aquests nens i aquestes nenes, hi ha aquests
materials per treballar, posem per cas, les fraccions?” En altres
paraules, els nens i les nenes aprenen allò que és viu al seu ambient.
Si un pare o una mare vibra amb una activitat amb autèntic plaer –no
quan ho fa veure per conduir l'interès de l'infant–, la criatura
aprendrà el que sigui.
Tornant al cas de la lectoescriptura, com que en la nostra societat
el llenguatge escrit té un paper destacat i molt funcional, acostuma a
desvetllar l'interès de les criatures sense necessitat d'una intervenció
directiva de l'adult. A més, a les escoles lliures també “topen” amb
textos en moltes ocasions: reben cartes d’altres escoles, fan llistes de
materials que cal adquirir, escriuen receptes, miren llibres de la
biblioteca... I quan un nen o una nena sent la necessitat de llegir i
escriure, pot fer-ho sense cap instrucció de l'acompanyant.
Realment funciona això de la llibertat? No es transformen els infants en petits tirans?
La paraula llibertat pot provocar certa confusió. Sovint s'interpreta
com l'absència de límits: poder fer el que vols, a qualsevol hora i a
qualsevol lloc. Aquesta manera d'entendre-la facilita la construcció
d'identitats que no perceben les necessitats de l'altre i que per tant,
poden actuar de forma tirànica, sense deixar espai a la llibertat de
ningú més.
Nosaltres preferim entendre la llibertat com la possibilitat d'actuar
sabent quines són les teves necessitats autèntiques i quines són les
dels altres, sense la interferència de pressions externes i arbitràries.
La llibertat que reivindiquem per a les criatures no és el “tot s'hi
val”. El que els volem oferir és la possibilitat de connectar amb elles
mateixes, d'aprendre a escoltar-se i, a partir d'aquest coneixement d'un
mateix, construir la pròpia identitat i aprofundir en el seu procés de
desenvolupament. Creiem que una criatura respectarà de veritat les
persones amb qui es relaciona si ella mateixa s'ha sentit respectada.
Per exemple, sovint una criatura reclama la joguina que està fent
servir l'altra. En aquests casos, és habitual veure com els adults
utilitzen tot tipus d'estratègies per aconseguir que qui hi està jugant,
la deixi a qui la demana. Nosaltres entenem que això és una pressió
externa que no respecta el desig de la criatura i li genera confusió. És
com si l'adult li digués: “Tu sents que vols jugar més, però jo et dic
que el teu sentiment no és acceptable, tu hauries de voler compartir.”
En les nostres escoletes, si l'adult intervé en aquests casos, no és per
intentar resoldre el conflicte, sinó més aviat per ajudar a
identificar-lo, respectant els sentiments de tothom i evitant generar
sentiments de culpa: “Tu vols la nina amb què està jugant ellla, però
sembla que ella no te la vol deixar. Se us acut alguna solució?”
Però els nens no necessiten límits?
Nosaltres creiem que sí, que els necessiten. La vida està limitada,
des del seu propi origen. Una cèl·lula està envoltada per una membrana
que la protegeix del caos exterior i li permet construir una estructura
interna segons el seu programa de vida. Necessita la membrana, els
límits, per poder créixer. A mesura que ho fa, els límits es van
ampliant, va guanyant graus de llibertat.
De la mateixa manera que la membrana cel·lular permet el creixement
de l'organisme a través de la interacció amb l'entorn de forma segura,
els límits són necessaris per al desenvolupament de la criatura. Hem
conegut famílies que dónen massa llibertat a les criatures, no se'ls vol
posar límits per por de conduir-les i no deixar-les ser elles mateixes.
Després aquests infants tenen dificultats per concentrar-se en els seus
aprenentatges; els manquen uns límits que els donin la seguretat que
necessiten. Per avançar, et cal saber per on et mous.
Creiem que una criatura sana és aquella que ha tingut un espai de
llibertat definit per uns límits clars i alhora flexibles que li han
donat seguretat i li han permès desenvolupar-se guiada per les seves
necessitats internes. És l'experiència de sentir-se respectada i segura
el que l'ajuda a connectar amb ella mateixa per detectar què necessita.
Per això a les nostres escoletes hi ha límits. Hi són per garantir un ambient relaxat i segur, en què es respectin les necessitats de cadascú. Els límits, doncs, no hi són perquè els nens aprenguin a respectar-los, sinó perquè respectant-los puguin aprendre. Sovint aquests límits són acordats pels mateixos nens i nenes: com es pot fer servir un material i com no, què implica respectar els sentiments dels altres, quines conseqüències té no haver estat prou atent a una norma acordada, etc.
Què passa quan els nens i nenes d'aquestes escoles surten al món real?
Bé, de fet els nens i les nenes de les escoles lliures viuen, en tot moment, al món real.
En primer lloc perquè les escoles lliures són reals: un grup de
persones, grans i petites, conviuen durant unes hores en un espai. I com
a tot arreu, també hi ha lloc per als conflictes i les dificultats.
Créixer –i viure– implica afrontar situacions en què les coses no són
com tu vols. En el dia a dia de qualsevol infant, també dels que van a
escoles d'educació lliure, hi ha lloc per a la frustració i el patiment
(“no em deixa la pala”; “això no em surt”; “no vol jugar amb mi”; “m'ha
empentat”; “s'ha trencat!”; “vull córrer però aquí no em deixen”...).
Són vivències que contribueixen al procés de construcció de la pròpia
identitat i l'educació lliure no és, ni ho pretén, una fórmula màgica
per evitar que les criatures s'enfrontin a les dificultats de la vida.
I en segon lloc, perquè aquestes criatures no viuen aïllades. Al matí
passen unes hores en un entorn organitzat per satisfer les seves
necessitats i on els adults procuren respectar les seves emocions, cert,
però quan surten de l'escola van al parc, a comprar, a casa dels
avis... Com tots els nens i totes les nenes, es relacionen amb molta
gent diferent i aprenen que les coses no funcionen igual a tot arreu.
Com els va a les criatures que s'incorporen a l'escola ordinària després d'haver estat en un projecte d'educació lliure?
La nostra experiència, basada sobretot en criatures que han passat
per escoles lliures d'infantil, ens diu que la majoria s'integren amb
facilitat a les escoles ordinàries de primària. Les nenes i els nens que
han estat uns anys en un projecte d'educació lliure, han adquirit
recursos per gestionar les emocions i afrontar el repte d'adaptar-se a
un entorn nou. Creiem que també hi ajuda el fet que les famílies
acostumen a triar una escola ordinària amb un plantejament educatiu més o
menys afí, un centre en què es valori sobretot l’acompanyament
emocional, l'aprenentatge actiu i una mirada àmplia i no fragmentària.
Així, tot i que en un primer moment les criatures poden manifestar
sorpresa per certes novetats –“els he dit que no m'agradava però m'han
obligat a menjar-m'ho”, “com que tocava dibuixar animals no he pogut fer
el camió que he vist aquest matí”, “jo volia construir un castell, però
m'han fet mirar contes”– acostumen a trobar-s'hi bé.
Pel que fa als nens i nenes que acaben la primària en una escola
lliure, al nostre país no tenim gaire experiència, de moment. Sembla,
però, que en general són capaços de sortir-se'n força bé a nivell
acadèmic. Si hi ha dificultats en alguna matèria, doncs s'hi posen més a
fons i se situen. Tanmateix, en alguns casos les obligacions del
sistema escolar tradicional acaben per desmotivar la curiositat i les
ganes d'aprendre. El pare d’un d’aquests nens ens comentava que el seu
fill, en incorporar-se a l’institut, va començar a calcular quina era la
nota mínima que necessitava en un examen per aprovar l’assignatura. En
altres paraules, va deixar d'estudiar per interès com havia fet fins
llavors –devorava els llibres sobre animals– i va començar a fer-ho per
aprovar i passar al següent obstacle.
